Hi ha indrets que et fan baixar la veu sense saber ben bé per què. Llocs on l’aire sembla tenir memòria, on cada racó guarda un sospir antic. La Mussara és un d’aquests indrets.

Arribar-hi és com travessar una frontera invisible. El camí serpenteja entre boscos i cingleres, pujant a poc a poc cap al que queda d’un poble que fa temps que va deixar de tenir veïns. A mesura que avances, la natura es fa més aspra, més oberta… i més plena de silencis.

Seguir leyendo

Hi ha indrets que semblen fora del temps. Llocs on el silenci no pesa, sinó que abraça. Peguera és un d’aquests llocs.

El camí s’enfila entre pins i prats, seguint les petjades d’antics miners i pastors. A mesura que puges, l’aire es torna més fi, més fred… i més ple d’històries. En algun punt del recorregut, la cobertura desapareix i només queda el murmuri del bosc. És aleshores quan saps que estàs entrant en un altre temps.

Seguir leyendo